Un any després...

Fa un any just que soc oficialment arquitecte i sembla que fos ahir. Entre la rutina laboral i el què feia tants anys que somiava, tenir els cap de setmana lliures, tot ha passat extremadament ràpid. El millor de tot se’ns dubte és que les coses no han canviat molt des d’aquell moment i que duri...

Johan Cruyff i les Seleccions Catalanes

Sentir Johan Cruyff és sinònim de reverència. Que “el mestre” torni a les banquetes (després de 13 anys) per entrenar la selecció catalana és un orgull i sobretot una oportunitat. És inqüestionable que s’estendrà la imatge de la selecció pel món sencer i que amb la seva presència serà més fàcil convèncer per la "patxanga de torn" els rivals i els nostres propis jugadors. No és el mateix que a Cesc Fàbregues, a Puyol o a Xavi els truqui “el tot poderós amic dels Xupa-Xups” que un entrenador del “monton”.

Pels crítics que diran que no parla català, a mi també em molesta, i molt...però com tampoc parla bé el castellà i tenint en compte el nivell de català d’altes autoritats del nostre país ja estic curat de “sustos” i potser no és tant incompatible com sembla. Una mica si però bé...

Malgrat això, entenc que l’entrenador holandès només serà una cortina de fum, un miratge en un camí sense sortida. La “costellada” del “partit” de Nadal ja ha passat a la història, s’ha tocat sostre i la gent ja n’està tipa. La societat es va mobilitzar per aquests parits i també per les diferents recollides de signatures i el món polític no ha respost. Des de llavors i fins ara s'ha avançat zero, tal i com passa amb la majoria de coses que fan referència a la identitat del nostre país. Els partits polítics catalans abusen d’un discurs “populista” i quan estan al poder, no mouen ni un fil, res de res, tiren pel camí fàcil, només prioritzen l’estabilitat de la seva butaca.

De moment anirem tirant amb el Korfbal o el Pich and Putt i seguirem amb una realitat autonòmica i amb uns polítics de doble moral que fan de les seleccions catalanes un somni impossible.

Arquitectura Catalana

Setmana d’Arquitectura Catalana al 100%, primer per la inauguració de l’exposició catalana 2005-2009 a la Cité de l’Architecture & du Patrimonine de Paris (organitzada per l’Esteve Bonell, el meu jefe…) i segon per l’entrega dels premis FAD 2009 a l’antiga fàbrica de Fabra i Coats.

Pel què fa a l’exposició, (en la que he tingut la sort de col·laborar), consisteix en un recull de 77 obres d’arquitectes catalans de totes generacions i amb diferent “calage” mediàtic. Una selecció d’obres classificades en diferents grups; Continuïtats, Noves Identitats, Buits, Limits, Paisatges... que permet obrir un gran ventall; des d’una obra mediàtica com la Torre del Gas Natural de Benedetta Tagliabura, fins a una petita caseta unifamiliar de Toni Gironès a la mateixa Barcelona. La tria permet veure arquitectura de nivell, malgrat tenir diferents pressupostus, ubicacions, usos, dimensions...Tot plegat, un reflex de l’arquitectura real, de l’arquitectura humil, de l’arquitectura que no pot oblidar les 4 o 5 obres icòniques o mediàtiques del nostre país però sense vol allunyar-se de la realitat del dia a dia de la professió.

Pel què fa a la cerimònia del FAD (Foment de les Arts i del Disseny), és a dir a l’elecció anual per escollir la millor obra d’arquitectura, interiorisme i paisatgisme de la península aquest 2009, no va deparar grans sorpreses ni emocions (vaig arribar tard, a l’hora del sopar, també s’ha de dir...). En tot cas, una “festa” plena de”glamour” i amb totes les “patums” del “mundillo” on el premi “gros” va anar a mans de l’estudi portuguès de Joao Maria Trindade amb una Estaçao Biológica de Garducho, un edifici que no té mala pinta. Amb aquest “galardó” es demostra que el veïns portuguesos continuen en una forma excel·lent i que “també” saven fer el relleu generacional als encara “grans”; Siza, Moura o germans Mateus...

La conclusió de la setmana seria que existeix un bon nivell d’una arquitectura catalana que fa poble, ciutat, país i que sobre tot millora la vida dels seus usuaris en el seu dia a dia. El titular però no és tant positiu ja que l’arquitectura catalana malgrat està en bona forma està en crisi, no se si això és dramàtic o esperançador però és el què hi ha...

Cal ser modern?

Barret de Copa, Bastó amb punta metàl.lica, pantalons de pinça…abans ni havia prou amb això per estar a la moda, ara costa més adaptar-s’hi i molt més encara avançar-la. Intentar “innovar”, estar a “la última” o ser “modernillo” és l'objectiu de multitud de terrenals que malgrat l'esport de risc que això representa molts l'assumeixen per aconseguir-ho. Tant és així que la majoria dels que volen “marcar tendència” fracassen estrepitosament fins el punt de ratllar el ridícul i ser rebatejats com a autèntics “freakys”.

Caminant pel carrer te’n pots trobar multitud d’exemples, multitud de coses rares, multitud d’individus sortits d’un carnaval fora d’època. He d’admetre que aquesta nova especia humana “el modernillo” o ja directament el “freaky” l’odio profundament i desitjo amb totes les meves forces que tinguin els dies contats.

Per ser “modern” has de complir dues normes fonamental; agradar-te les coses que no agraden als altres i quan “a ells” ja els comencen a agradar, abandonar-les directament. I després, intentar ser el més “retro” possible. El decàleg més detallat del “modernillo” actual seria:

0. No tenen límit d’edat, però és prioritzen els 30 llargs...

1. Música; escolten “post-folk” o "rotllo" tipus Sònar o paranoies per l’estil i per contra odien tot el què seria música comercial.

2. Cine; No es perden cap estrena de cine “independent” o “indi” i si pot ser a la sala Verdi. A part d’això tenen una màxima; que les pel·lícules siguin en blanc i negre i que portin subtítols.

3. TV; Es baixen series americanes d’Internet i com a contrapunt “ironitzen” del poc nivell dels terrenals mirant “Operacion Triumfo”.

4. Lectura; Murakami, Paul Auster...són artistes de referència però cada cop els hi agraden menys perquè ja son massa coneguts. Com a hobby llegeixen còmics.

5. Estètica; Porten ulleres de pasta gegants encara que no les necessitin. Porten també samarreta "imperi" blanca “gastada” per fora d’uns texans “apretats” i si pot ser “pitillus”. Als peus òbviament unes “Crocs” i l’últim “crit” amb vestimenta és portar la samarretes “expressament” al inrevés.

6. Mitjà de transport; indubtablement la bici, i si pot ser plegable millor, i millor encara si pots estar més estona muntant i desmuntant que fent el trajecte. Si van caminant ho fan amb el PSP del mòbil enganxada als ulls i amb una peli en marxa.

7. Pentinat; Prioritzen el “tuper” frontal i excessiu i triomfa que cada cop més el “bigotet” tonto, afrancesat i ridícul dels anys 20.

8. La frase de capçalera és; “això ja ho vaig dir jo fa 5 anys”.

9. El verb; reinventar. Exemple; posar-se botes d’aigua quan no plou.

10. La tendència sexual; no hi entrarem.

11. Barris; sempre busquen el barri emergent, lluny del centre, a Barcelona seria Gràcia.

12. Beguda; Gintònic sense dubte (aquí coincidim per desgracia)

Per acabar un pronòstic pel futur “modernet català”; crec que ballarà sardanes i portarà les “setvetes”en pots anys...i si no temps el temps...que tot torna!

Crisis?

Increïble...Crisis...Quina crisis? Bancs a la corda fluixa...Quina corda fluixa? Si els Bancs/Caixes són capaços de deixar 95 + 65 millons d'Euros per dos personatges de la meva edat, que no vinguin "plorant" que no tenen "líquid" per empreses o per la resta de terranals...

El rumor és que els "calers" els ha deixat "La Caixa", la nostra estimada "Caixa" que no només és "sponsor" de la Selección Espanyola de Futbol sino que ara, per postres, financia les operacions "fosques" dels blancs...Quina vergonya!

Mama...tinc por!

Eleccions Europees

Eleccions Europees; sona bé però "pinta" a fracàs. Fracàs en molts aspectes però sobretot en participació. Des de la meva ment (poc política) faig una proposta al sistema electoral actual; que es pugui votar en contra. És a dir, que es pugui restar un vot al partit polític que et sembli. Conceptualment senzill i logísticament fàcil; les mateixes “butlletes” però amb la possibilitat de fer la (X) al +1 o al -1. Evidentment el resultat final continuaria sent numèric però amb la possibilitat que algú tingues un valor negatiu, opció que caldria acabar d’estudiar, però que valdria la pena fer-ho.

El perquè de la iniciativa? Primer, per evitar l’abstenció, la gent descontenta que es basa en aquest argument per no anar a votar ja no tindria excusa. Segon, per respondre als polítics amb la seva mateixa moneda.

M’explico; si el partit més important del país (el seu país) estant al govern i tenint totes les possibilitats del món per proposar, construir, motivar...és capaç de plantejar una campanya electoral amb l’únic argument d’anar en contra d’un altre, perquè no ho puc fer jo també? Si ells enlloc de proposar, construir, motivar...només transmeten por, adversitat o destrucció, per què no ho puc fer jo també?

Aquí ho deixo, però de moment de cara a diumenge amb motivació zero...

Tocant el cel...

Fa un any vaig escriure un article de fe, avui l’escric de realitat. No m’agrada escriure amb l’emoció a flor de pell però és que fa dos dies que he tornat de la capital italiana i la cosa no es calma.

Roma s’ha convertit en la Ítaca d’un poble català amb unes ganes terribles de cridar visca el Barça i visca Catalunya. Mai, i ja fa anys que em passejo pel Camp Nou, havia vist una grada tant culé, una grada tant catalana i una grada tant animada i animadora. Roma ha parlat, la ciutat fi de tots els camins s’ha convertit en la ciutat de la final somiada i ha escrit les últimes paraules d'una temporada perfecte.

Una nit d’eufòria, un estat d’ànim increïble, una nit on tens ganes de parlar amb tots els que saps que com tu, ho viuen de veritat; i d'aquesta manera compartir l’alegria amb amics, familiars, companys...Una nit on ets conscient que d’aquí uns anys podràs dir; jo vaig ser allà, jo seia al corner on Messi va marcar el segona gol, aquella Copa d’Europa d'alguna manera també va ser meva...Roma quedarà a la nostra memòria com la ciutat eterna de veritat.

El triomf és tan incontestable que fins i tot els pessimistes de mena com jo, ens ha fet canviar la mentalitat. Tenim un equip que ha esgotat els adjectius, no hi ha paraules per definir, el compromís de Puyol, la resposta de Valdés en els moments grans, el comportament de Sylvinho, l’elegància i eficàcia de Xavi, la brillantor del “fuentealbillesc” Iniesta, l’energia D’Eto’o, la sorpresa de Piqué, la supèrbia de “Touré”, les “piles duracel” d’Alves i sobretot la no terrenalitat de Messi, el jugador del vol sense motor, el que no només enganxa la pilota amb el peu sinó que també té “loctite” al cap, fàntastic…

Un paràgraf apart mereix el guru, Josep Guardiola, l’home intel.ligent, el “president moral” d'un país al qual ha canviat l'estat d'ànim i ha injectat una col.lecció d'alegries dia a dia aquesta temporada. El fill futbolístic del mestre ha aconseguit aglutinar tot el barcelonisme fet impensable en la història d'aquest club tant espacial i complicat. Des de d’aquí només demanar-l’hi una cosa, que tot això duri, que el què hem viscut aquest any es pugui repetir o almenys intentar perquè se que no serà fàcil...

El què està clar és que a l’estadi Olímpic vam fer el cim i des d'allà dalt encara és més fàcil cridar; Visca el Barça i Visca Catalunya.

Valencia...

Si tot va bé el "Pradenc team" desembarcarà a Valencia en poques "horetes"...Sort i Força Barça!